|
que hi formaven una espècie de mercat
o encants integral on no hi mancaven els músics
rodamóns que hi tocaven blues.
Aquella música que, encara que, com a home blanc,
filogenèticament no fos seva, va acabar sent-ho
de tant escolar-la d'infant, de tal manera que la va entendre
profundament i la va desitjar tocar com els músics
del seu barri, i ho va provar amb la guitarra, amb el
baix i també, probablement, amb la bateria, però
cap d'aquest instruments els aconseguia fer-los sonar
amb la destresa suficient per obtenir una bona resposta,
fins que un dia a casa d'un amic, als vint-i-quatre anys
va descobrir l'harmònica diatònica i la
va provar i es va produir l'encontre i la trobada. Com
ell mateix diu: "Jo soc molt oral, la meva vida funciona
amb la meva boca, ho soc menjant, fumant, parlant o fent
petons. Tots els instruments que havia provat requerien
una coordinació manual, però per l'harmònica
no feia falta destresa digital, per això en provar-la
vaig sentir una afinitat física immediata i vaig
saber que, amb el temps, podria aprendre a tocar bé".
Però no va fer falta que passés massa temps,
perquè cinc anys desprès en Jerry Portnoy
ingressava a la banda d'en Muddy Waters, la més
famosa banda de blues de tots els temps i on havien tocat
els harmonicistes més innovadors i importants de
l'època. Ell va ser conjuntament amb en Paul Oscher,
l'únic harmonicista blanc que hi va tocar, i hi
va restar forces anys, aprenent de les arrels i aportant
la seva visió personal al grup, d'aquella època
en daten enregistraments excepcionals com el "Baby
please don't go" amb un diàleg mític
entre la veu d'en Muddy Waters i l'harmònica d'en
Jerry Portnoy impressionant, desprès.... carrera
en solitari i, a la vegada, harmonicista oficial de n'Eric
Clapton, amb qui ha fet també enregistraments memorables
com els de l'extraordinari CD d'en Clapton "Me and
Mr. Johnson", i així,..... fins a l'actualitat.
L'harmonicista de les sabates horteres (aquest fet es
pot comprovar inclús a la portada del disc que
presentem aquest mes) és un producte original i
genuí del blues més pur de Chicago, el so
ronc, saturat i brut que aconsegueix de la seva harmònica,
és especialitat de la casa, gaire bé exclusiva,
i comporta una dificultat tècnica interpretativa
realment elevada, no substituïble per procediments
electrònics, però el resultat és
magnífic, hi ho podem comprovar en el disc del
2002 "Down in the mood room" que comentem aquest
mes, i que presenta una característica molt poc
freqüent en els harmonicistes de blues: la capacitat
de combinar una sòlida formació i capacitat
d'expressió en un llenguatge absolut de blues,
amb un altre llenguatge, típic i genuí d'home
blanc, que interpreta clàssics de la música
blanca del segle XX.
Així és sorprenent escoltar un "Stormy
weather", un "So slow", un "You rascal
you", un "Jug band waltz walz", un "Sentimental
journey", o un "Doodlin", clàssics
de la música americana de les classes elegants,
amb tantes incrustacions de so d'identitat de blues,....
el resultat es francament bo i innovador i paga la pena
escoltar-lo.
El CD s'arrodoneix amb una sèrie de composicions
del propi Jerry Portnoy, més assimilables a la
línia habitual dels harmonicistes de blues. Algunes
d'aquestes composicions pròpies i també
de les peces clàssiques que hem comentat, són
cantades per en Jerry, i aquí els elogis que hem
dedicat a l'harmonicista, els hauríem d'obviar,
perquè la veu d'en Jerry, en la nostra opinió,
no aporta res de meritori ni destacable, però diuen
que no es pot tenir tot, i tocar l'harmònica com
ho fa en Jerry Portnoy ja és més que suficient.
Abril 2007
|
