Disc de l'harmoniteca personal recomanat
el mes d'abril de 2008
Paul Oscher Knockin on the devil door (1996)
A 1967 en Muddy Waters havia d’actuar a Nova York, però només part de la seva banda havia viatjat des de Chicago a Nova York, l’harmonicista oficial del grup, en aquell moment, en Big Walter Horton, viatjava pel seu compte i s’havia de reunir amb la resta banda a Nova York una mica abans del concert, però com tantes altres vegades en Big Walter Horton, no es va presentar, i ja tenim el
grup sense harmonicista, la qual cosa va significar, com també altres vegades, haver-ne de cercar un a corre-cuita.
En Muddy va recordar que dos anys enrere, a un altre concert a Nova York un jovenell de 15 anys, havia pujat a l’escenari a tocar amb l’harmònica un tema amb el grup, i ho havia fet prou bé, i va demanar si qualcú podia localitzar-lo i el guitarrista va cercar un paperet on el jove li havia apuntat un número de telèfon de contacte, que finalment va trobar.
Així va ser com un jovenet blanc de disset anys, el primer blanc (desprès vindrien en Paul Butterfield i en Jerry Portnoy), va formar part de la banda de blues del mític Muddy Waters.
De fet l’èxit del primer concert va ser suficient perquè en Muddy li proposés continuar la gira amb la resta del grup, però no només va fer aquella gira sinó que va integrar-se a la banda des de 1967 a 1971, i vivint amb n’Otis Spann a l’entresol de la pròpia casa d’en Muddy Waters. I és cert que en Paul, durant aquells anys va ser l’harmonicista fix del grup, però una mica el reserva dels harmonicistes de més nom, que freqüentment en Muddy aconseguia que toquessin amb la banda.
Al 1971 en Paul va deixar en Muddy i va intentar l’aventura de crear el seu propi grup amb el nom de Brooklyn Slim, amb un èxit també més aviat Slim (minso) però que el va permetre continuar vivint professionalment de la música fins a començaments dels anys 80 en que, com a conseqüència de la disminució de la demanda al mercat de grups que feien blues tradicional, es va veure obligat a dedicar-se a altres feines per poder subsistir.
Però al 1993, coincidint amb una revalorització de les arrels del rock i dels músics que les conreaven, en Paul Oscher retorna a escena, ara ja sí amb el seu nom real i el seu protagonisme com a pioner de la música del nostre temps i el seu impressionant bagatge de formació amb els millors músics del gènere i al 1996 enregistra un CD madur, el “Knockin on the devil door” que presentem aquest mes i que dóna noticia clara de la seva indiscutible qualitat com a instrumentista, sobretot a l’harmònica, però també a la guitarra i al piano.
El “Knockin on the devil door”, sorprèn molt, i sorprèn encara més, si no es coneix la llarga trajectòria d’en Paul, perquè és l’obra d’un veterà, un veterà que, malgrat ser blanc, ha interioritzat perfectament l’ànima del blues i l’interpreta a l’harmònica com a part de la seva pròpia cultura i forma de ser. En Paul, a aquest disc, utilitza l’harmònica diatònica com ho fan els seus millors intèrprets a temes com, “Sugar babe” o “Kind hearted woman” i l’harmònica cromàtica, que toca a l’estil Little Walter o George Smith de forma modèlica, a peces com a New year’s blues” o el propi “Knockin on the devil door” i encara aporta la novetat de tocar temes de blues amb harmònica de baixos amb un resultat força interessant i d’audició francament recomanable
