John Lee "Sonny Boy" Williamson
The original "Sonny Boy" (2004)

Recordo que fa molts d'anys, quan jo estudiava, a la primera classe d'assignatures ben diverses, el professor/ra com a referència d'origen del tema utilitzava algun pensament o escrit de n'Aristòtil o Plató, per més sorprenent

o aparentment allunyat d'aquestes referències inicials es trobés actualment l'assignatura.

Entre d'altres consideracions també recordo, que tenia la sensació de que situant, de forma absoluta, en els inicis de qualsevol coneixement científic o filosòfic aquestes dues persones, es feia, per una part, una simplificació excessiva de les fonts, i per altra part s'ignoraven aportacions probablement força significatives d'altres personatges menys coneguts.

Si el tema del que parlem és del harpblues, òbviament haurem de renunciar a les referències de n'Aristòtil o d'en Plató, però inexorablement haurem d'anar a parar l'home que s'assenyala com l'origen del gènere i del qual deriva la línia més clara del que és fer música de blues amb harmònica; en John Lee Williamson, malgrat que probablement en aquesta elecció, també com abans, haurem fet una simplificació excessiva de les fonts i haurem ignorat personatges que, pels seus mèrits, mereixerien ésser-hi presents.

Però és que com es diu a la portada del CD, en John Lee Williamson, és l'original "Sonny Boy Williamson", l'home que va néixer a l'any 1914 i va morir assassinat a l'any 1948, per posteriorment ésser suplantat per diferents instrumentistes d'harmònica que utilitzaren el seu nom i la seva fama per gaudir de millors contractes musicals.

El millor i més conegut de tots, en Rice Miller, l'harmonicista, que paradoxalment, al cap dels anys, va provocar que el seu suplantat fos molt més valorat i reconegut, gràcies a l'increment de prestigi de la marca "Sonny Boy Williamson" que l'impostor havia aconseguit augmentar, perfeccionant l'estil de l'original "Sonny Boy Williamson".

En Rice Miller va morir a 1965 assegurant que ell era l'autèntic "Sonny Boy Williamson", i això no és cert, en Rice Miller va ser un extraordinari harmonicista, per a mi millor que en John Lee, però el primer i original va ser en John Lee, i a aquest li devem el desenvolupament de tècniques fonamentals per tocar l'harmònica de blues, com són la utilització, gaire bé exclusiva de la segona posició o l'efecte rítmic de tocar dues notes a la vegada.

Aquesta manera de tocar d'en John Lee va influir decisivament en la presència d'harmonicistes en els grups de blues, i també en el que posteriorment es coneixeria com a blues elèctric de Chicago, de tal manera que el propi Little Walter, va rebre lliçons d'harmònica d'en John Lee, i en Muddy Waters, els primers consells per estructurar les seves bandes.

L'obra enregistrada d'en John Lee Williamson és amplíssima per a l'època i conté més de 100 títols, d'entre els quals el CD que presentem aquest mes n'ha escollit els més representatius i de més èxit de les dues èpoques en que habitualment es divideix la seva obra: la primera de 1937 a 1944, on encara si troben influències del country, i la segona de 1945 a 1948, on hi predominen els títols més específicament de blues i rhythm&blues.

El disc es certament recomanable i especial atenció mereix escoltar el primer gran èxit d'en John Lee: "Good morning, school girl", i també els temes '"Black Panther blues", "Shake the boogie", i "Sonny Boy's jump", indispensables, per entendre, quin realment va ser l'origen de la història i per on es van decantar les coses en l'evolució de l'harmònica de blues

Agost 2007