Howard Levy - Trio Globo (1994)

Malgrat que per altres tècniques més convencionals de bending, ajudat per la inserció de vàlvules a les llengüetes, ja s’havia aconseguit acromatitzar l’harmònica diatònica amb relatiu èxit, el cert és que la tècnica d’en Howard Levy resulta completament nova i aporta una gama de sons molt diferent als que estem acostumats a escoltar amb les tècniques convencionals. 

De fet alguna de les crítiques que ja s’havien fet a les notes produïdes per bending tradicional, en especial a les referides a la inestabilitat de les notes obtingudes per aquesta tècnica, són perfectament aplicables a la tècnica d’overbending d’en Levy, però corregit i augmentat. 

Però de la mateixa manera que els bending convencionals i la seva possible inestabilitat aporten valor, originalitat i singularitat sonora a l’harmònica diatònica, també ho fan els overbending produint uns sons característics especials, brillants i diferents que confereixen  a l’instrument noves matisacions expressives.

Com a curiositat, en Howard Levy, músic de jazz de formació bàsicament pianística, explica que al descobrir que a l’harmònica diatònica li mancaven algunes notes, va pensar que hauria d’existir sistema per obtenir-les i va començar a investigar i provar fins a trobar-ho a través del overbending, però sense saber, fins passat bastant de temps, que ell era la primera persona al món en obtenir-les amb una tècnica nova, desconeguda fins llavors.

Quan se li demana perquè un músic que toca un instrument de prestigi com és el piano, es decanta prioritàriament per una espècie de jugueta musical que és l’harmònica diatònica, ell respon com ja ho havia fet en Jerry Portnoy, perquè amb l’harmònica és amb l’únic instrument en que es pot “respirar música” i de la forma més propera a un mateix. Evidentment això no invalida que en Howard Levy, com a músic enamorat de la música, segueixi tocant el piano, el saxo, els teclats, la ocarina,...

Però sigui com sigui, aquests nous sons emesos per les harmòniques d’en Howard Levy, li han permès explorar espais musicals poc concorreguts per les diatòniques: músiques clàssiques, ètniques, folklòriques i també jazz, a més dels tradicionals espais propis de l’instrument com blues i country.

En diversos gèneres podem dir que les incursions han estat prou reeixides, però on jo destacaria el seu indubtable valor és en el món del jazz, la seva aportació amb l’harmònica diatònica al jazz com a gènere, pot arribar a ser tan notable com ho fou el seu moment (i encara ho és) la d’en Toots Thielemans amb l’harmònica cromàtica al mateix món jazzístic.

I per començar a comprovar-ho, aquest mes presentem un enregistrament antic però definitori d’en Howard, el “Trio Globo”, de l’any 1994, un trio de jazz essencial, format per n’Eugene Friesen al violoncel i veus, en Glen Vélez a la bateria i percussions i el propi Howard Levy a l’harmònica diatònica, piano i ocarina, en el que en Howard ja ens mostra la peculiaritat i originalitat dels seus sons, a vegades amb matisos arabesques com a “Lumbriga”, o brasileres com a “Brazilian Dorian Green” o jazzísticament més convencionals com a “Coda”, “Darkness” o “Golden seal” on es pot constatar l’alt nivell i brillantor dels resultats ja aconseguits amb la tècnica que ell va inventar.

Agost 2010

Vídeo: Trio Globo