Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes d´agost de 2011
Rod Piazza&Mighty Flyers - Keepin’ it real (2004)
La consolidació com a harmonicista d’en Rod Piazza va ser conseqüència d’una equivocació, intencionada o no.
Cap a 1968 en Rod Piazza i el bateria del seu grup, en Richard Innes varen decidir un vespre anar a veure actuar en Big Walter Horton. Les constants informalitats dels harmonicistes i empresaris musicals de l’època varen fer que aquella nit no actués en Big Walter Horton sinó en George “Harmonica” Smith.
Tant en Big Walter con en George Smith ja disposaven d’un gran prestigi com artistes, però la substitució d’un per l’altre va crear una certa tensió i pèrdua de formes en una part del públic, i en començar l’actuació una persona del públic va cridar demanant si podia tocar la
guitarra amb en George Smith, i aquest va contestar que “OK”, en Rod Piazza aleshores es va animar i des de la primera fila, ben a prop de l’escenari, també va demanar si podia tocar l’harmònica amb en George Smith, aquest va continuar tocant però a mitja cançó li va passar el micròfon i l’harmònica i en Rod va haver de continuar el tema fins acabar-lo, i ho va fer d’una manera tan brillant que en George Smith el va convidar a pujar a l’escenari i a continuar l’actuació plegats, mentre el públic aplaudia i cridava entusiasmat.
Aquí va néixer la llegenda que va situar en Rod Piazza entre els grans de l’harmònica perquè en George Smith es va transformar en el seu mentor i soci a la vegada, ja que a partir d’aquell moment varen actuar plegats fins a la decadència i mort d’en George Smith a 1983.
Però abans en Rod Piazza ja havia començat el seu camí com harmonicista, i ho havia fet com a alternativa substitutiva de la seva opció predilecta que era el de ser guitarrista, però no va tardar gaire en descobrir que com a guitarrista probablement no passaria de mediocre. Ho va fer als seus inicis, cap a 1966 decantant-se cap a l’harmònica, opció que no canviaria mai i fins a l’actualitat en que ja du enregistrats més de 20 discos.
El disc que comentem aquest mes “Keepin’ it real” del 2004, està enregistrat amb la seva banda actual des de 1980, la banda “Mighty Flyers”, grup en el que també hi és als teclats la seva esposa Honey Piazza.
El CD mostra l’especial combinació que ha aconseguit en Rod entre les formes i tècniques d’interpretació clàssiques de l’harmònica i les noves tendències del gènere. En Rod toca temes clàssics del blues com ho farien els seus creadors al seu moment i amb les seves tècniques però transformant-los espectacularment. Un bon exemple n’és el classiquíssim “Good morning little scholl girl”, que hagués pogut tocar el propi Sonny Boy Williamson I (John Lee) si se li hagués ocorregut inventar-lo de nou, però fent-lo absolutament diferent. El mateix podríem dir del “Baby please don’t go” d’en Big Joe Williams, que també apareix al disc, juntament amb altres temes als quals recomano dedicar especial atenció com “Pretty thing” o “Devil’s foot”.
En qualsevol cas en Rod Piazza, l'elegant o hortera Rod (segons com es miri) demostra que l’ìnstrument no té secrets per a ell, i que els blancs també poden fer bon blues, especialment quant han compartit escenari amb els pares negres de l’invent, i han aconseguit aprendre d’ells els elements essencials de la música del nostre temps.
Agost 2011
Vídeo:Rod Piazza - I'm a king bee (Slim Harpo)
· Altres discos recomanats:[Abril 2012]Peg Leg Sam - Kickin' It! (2000)
