Larry Adler - Harmonica virtuoso
(2000)

I és que en Lawrence Cecil Adler, conegut musicalment com Larry Adler, va néixer el 10 de febrer de 1914 a Baltimore dins d’una família jueva d’origen rus i la pertinença a aquesta comunitat minoritària en un entorn segregacionista el va fer sensibilitzar-se vers posicions de defensa de les minories, fossin jueves o negres, i apropar-se a postulats i posicions de l’esquerra política nord-americana. 

Això li va comportar molts de problemes, dels quals el més rellevant, el que fou inclòs a les llistes negres dels artistes “comunistes” i “antiamericans”, que el MacCarthisme va ordenar elaborar per “protegir a la societat americana d’elements subversius que intentaven destruir-la”, com a conseqüència, el 1949 va ser citat a declarar davant la Cambra Nord-americana per respondre dels seus “delictes”, però com fos que en Larry Adler estava realitzant una gira europea i es trobava a Anglaterra quan va rebre la citació de compareixença, va decidir refusar-la, no comparèixer davant la Cambra i quedar-se a residir a Londres. I això és el va fer per sempre més fins a la seva mort al 2001.

La Gran Bretanya no va dubtar en acollir Larry Adler, probablement, pel prestigi que significava, perquè ja en aquell moment en Larry Adler era el solista més prestigiós d’harmònica cromàtica del món, i la primera persona que havia aconseguit elevar l’harmònica a la categoria d’instrument de concert.

I és que fins en Larry Adler, l’harmònica no passava de ser considerada una jugueta, o l’instrument pobre de les festes populars o l’instrument que uns quans negres desarrapats utilitzaven (perquè no en podien comprar-ne d’altres) per una fer una música força primitiva que anomenaven blues.

Però l’extraordinària habilitat que en Larry va aconseguir amb l’harmònica cromàtica que als 13 anys ja va fer-li guanyar un concurs interpretant peces d’en Beethoven i la posterior demostració, durant tota la seva vida, de que amb aquest petit instrument es podia interpretar qualsevol tipus de música clàssica, des de Bach, Vidalvi, Scarlatti, Marcello fins a Gershwin i Villalobos amb un nivell de sensibilitat i perfecció sonora fins llavors insospitada, va fer que a partir d’en Larry Adler, l’harmònica cromàtica fos digna de ser considerada com a instrument simfònic.

Des de que en Larry Adler va ensenyar al món el què es podia fer amb una harmònica cromàtica se’n escrit concerts de música clàssica i fins i tot simfonies per a harmònica com a instrument solista i, serveixi com a exemple,  que el propi Gershwin al 1934, a Nova York, va interpretar al piano, amb en Larry Adler a l’harmònica, la seva famosa “Rapsòdia in blue”.

Des de llavors, aquesta “Rapsòdia in blue” es transformarà amb un dels estandards més representatius dels treballs musicals d’en Larry Adler, ben igual que altres peces clàssiques ben conegudes, com  el “Bolero” de  Ravel,  o la “Carmen” de Bizet.

Totes elles hi són presents a l’excel·lent recopilatori d’en Larry Adler “Harmonica Virtuoso”, que recomanen aquests mes.
                                                                                                         

Desembre 2008

 Video: Larry Adler&Itzhak Perlman - Summertime