A la Bluegrass Region, a 1939 un músic anomenat Bill Monroe, va fundar un grup que va voler identificar-se amb el nom de les terres, i batejar-se com a Bluesgrass Boys, i identificar-se també amb el tipus de música que es feia a la regió, anomenat “hillbilly, adaptar-lo als nous temps. I és així com va néixer la música etiquetada com a bluegrass, de l’empenta del que desprès ha estat considerat el “pare del bluegrass”, Bill Monroe.
De fet el bluegrass no pot considerar-se com a una autèntica innovació musical perquè recollia la tradició anterior del hillbilly i si prosseguim amb les seves arrels podríem arribar fins a les tradicionals músiques irlandeses, angleses i escoceses duites a Amèrica pels colons.
Si el relacionéssim amb el blues, jo m’atrevesc a dir que el blues és la música dels negres americans que recull la tradició africana, potser nostàlgica, de les seves terres d’origen i s’adapta a les seves condicions de vida al nou món, i el bluegrass és la música dels blancs americans que recull la tradició, potser festiva, dels seus països d’origen, bàsicament anglosaxons, i s’adapta també a les seves condicions de vida al nou món.
Però el bluegrass, com el blues, es va estendre per tot el món. I a ca nostra un grup d’excel·lents músics: en Lluís Gómez, en Joan Pau Cumellas, en Miguel Talavera, n’Oriol Saña, na Maribel Sánchez i en Robbie K. Jones, han constituït un grup de bluegrass, amb una estructura musical típica del gènere de: banjo, guitarra, violí i contrabaix, i unes aportacions ja no tan típiques d’harmònica diatònica i caixó de percussió.
I ben igual que en Bill Monroe, el grup ha decidit també identificar-se amb un lloc geogràfic representatiu que, en aquest cas, ha estat Barcelona i així ha nascut la Barcelona Bluegrass Band, i el seu disc epifànic, publicat a 2009, que comentem aquest mes.
El primer que cal destacar en escoltar-lo és l’alt nivell musical dels integrants del grup: banjo i violí, com a instruments representatius del bluegrass, agradi o no agradi l’estil, sonen extraordinàriament bé, i guitarra, contrabaix i caixó de percussió, esplèndids, i de l’harmonicista Joan Pau Cumellas, ja n’he parlat varies vegades, però ho tornaré repetir, és actualment, un dels millors intèrprets d’harmònica diatònica d’Europa, i la seva aportació al grup i a l’estil bluegrass, li permet justificar una altra de les seves personalitats musicals, la de Mr. Hurricane, aconseguint unes velocitats increïbles en els duets que l’harmònica estableix amb el banjo, i a “pèl “, sense cap tipus de distorsió ni saturació de l’instrument propiciades per tècniques d’amplificació.
Mostra de velocitats i diàlegs coherents entre instruments en són els temes “Blowing groundspeed” o “Bell’s jam”, i homenatges més o manco evidents a grans de la música com n’Stéphane Grappélli a “Are you kiddin, Richard?” però acompanyat aquesta vegada no per l’harmònica cromàtica d’en Toots Thielemans, sinó per la diatònica d’en Joan Pau, o a en Django Reinhardt entranyable i omnipresent a “Liberri swing”, o a en Sonny Terry que treu l’ullet i llença un crit a “Cluck old hen”, o a en Brendan Power que podria estar tocant “Jog de jigs i reels”, però que ara toca impecablement un altre harmonicista, o a en Charlie Mc.Coy que podria observar atentament com es pot fer un “Orange blossom special” diferent, però també valuós.
En definitiva un CD molt recomanable.
desembre de 2009
Vídeo: Barcelona Bluegrass Band
|
