Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de desembre de 2011
Jack O’Fire – The Destruction of Squaresville (1994)
La història de la música enregistrada, amplificada, electrificada, és una història de constants millores en la percepció i emissió dels sons. Cada avanç tecnològic ha servit bàsicament per captar millor la música, tractar-la més correctament i emetre-la amb millor qualitat de so. Així ha estat des dels primers enregistraments de principis del segle XX i avançant per aquest camí s’han aconseguit nivells de precisió, netedat i efectes absolutament inimaginables poc temps enrera.
Com exemple més o manco recent podríem recordar que el gran rei del rock, n’Elvis per aconseguir l’efecte de ressò en els seus enregistraments, especialment en balades, és col·locava al final d’un passadís perquè la seu veu rebotés a les parets. Avui qualsevol aficionat té a la seva abast per pocs doblers, un aparell digital amb el que aconseguir tota casta d’efectes de qualitat, revers, delays, amplificació, wah, compressió, gates,....
I la majoria de grups i músics utilitzen aquestes possibilitats per millorar el seu so, per perfeccionar-lo i per avançar en qualitat. Però alguns grups no, algunes persones han utilitzat els avenços tecnològics per fer marxa enrere i intentar anar a etapes anteriors de l’evolució del so, aquest és el cas del Jack O’Fire, el grup que presentem aquest mes.
Jack O’Fire, va ser una banda dels anys 90, liderada pel guitarrista semi-gurú Tim Kerr, que es va decantar per aconseguir un so primitiu, brut, brut de garatge brut, amb distorsions salvatges i acoblaments que provocaven tota casta de xiulets al mig dels temes, i que haguessin desesperat a la majoria de bandes però que als Jack O’Fire els potenciava la seva vessant punkera..
I al mig del grup encara hi destacava per un so absolutament aspre un harmonicista i cantant de nom Walter Daniels, company d’Universitat de Tom Kerr, que s’atrevia a fer el que cap vocalista de “pro” hagués fet: cantar utilitzant el mateix micròfon Green Bullet fortament distorsionat que usava aferrat a la seva harmònica.
Aquesta opció feia sonar la seva veu, amb un nivell de qualitat molt baix i pràcticament l’acostava al so d’un megàfon de manifestació, aquest so des de la perspectiva de la correcció de la veu és pràcticament nefast i barroer, però li confereix un aspecte desafinat i salvatge que encara particularitzava més la personalitat del grup.
En Walter Daniels, malgrat ser un bon harmonicista, encara potenciava més aquest descontrol harmònic de la banda inferint un so primitivíssim a l’harmònica i provocant-li unes distorsions mai escoltades fins llavors i que juntament amb aquest so característic, han fet que se’l conegui com a “The feedback harmonica king”.
Tota aquesta superpotència dels Jak O’Fire i d’en Walter Daniels la trobem al disc “The Destruction of Squaresville” de 1994 que a més té una característica fins ara no comentada de la banda i és la seva reverència cap a les figures mítiques del blues. El disc és un tribut a Howlin’ Wolf, Blind Willie McTell, Little Walter, Hound Dog Taylor o Willie Dixon, dels quals incloluen temes com “Asked For Water”, “Meet Your Death”, “Hate To See You Go”, “Let's Get Funky”, “7th Son”, però aquí són reinterpretats amb aquest so garatge-punk-blues característic dels Jack O’Fire (Tim Kerr a la guitarra, Dean Gunderson al baix, Josh LaRue a la bateria, Walter Daniels a l’harmònica i veu).
En Walter Daniels el passat mes de novembre de 2011 ha estat fent una gira amb els Guadalupe Plata per tot l’Estat, incloent Barcelona i Manresa.
Desembre 2011
Vídeo:Jack O'Fire - Let's get funky
· Altres discos recomanats:[Abril 2012]Peg Leg Sam - Kickin' It! (2000)
