Penso que s'ho paga parlar-ne, una mica, perquè la majoria de la gent no ho ha viscut, Penso que s'ho paga explicar-vos que, a finals dels anys 50, una enorme imatge de cartró d'un personatge amb les cames eixarrancades tocant una guitarra, ocupava gaire bé tota la façana d'un cinema de la Rambla de Catalunya de Barcelona, era la imatge d'en Tommy Steele que anunciava la seva pel·lícula: "La historia de Tommy Steele, el rey del rock and roll"
Això pels adolescents, d'un altre temps i un altre país, va significar el descobriment d'una nova música, una música forta, energètica i il·lusionant que rítmicament entenien i que podien fer seva perquè era com ells, forts, energètics i il·lusionats (ara en diríem il·lusos). Desprès va arribar l'autèntic rei, n'Elvis i el seu King Creole, i els Beatles i sobretot els Rolling, i …..

I ….al mig de tot això, o amb més precisió, tangencialment a tot això, apareixia un personatge estrany, amb una estètica diferent als rockers oficials, i un barbó característic, que es deia John Mayall i que feia un tipus de música propera al rock&roll (per això l'escoltàvem) però que no era ben bé rock. Ell en deia blues i mai li va canviar el nom malgrat les modes (rock, twist, madison,…).
Gràcies a ell, la nostra generació i moltes altres generacions posteriors d'europeus entraren a les arrels de la música del nostre temps i volgueren cercar-ne més i més i trobaren en Robert Johnson i en Sonny Boy i en Howling Wolf i molts d'altres.
Aquest home i els seus Bluesbreakers varen ser a Europa pioners i divulgadors, però també una escola de músics de gran talent. Pels Bluesbreakers hi varen passar n'Eric Clapton, en Mike Taylor, en Peter Green, en Mick Fleetwood, en John McVie, etc…. i sempre fent un blues excel·lent.
Bé doncs, aquest home, que no ha deixat mai d'actuar, el dia 29 de novembre de 2003 va complir 70 anys i per celebrar-ho va oferir un concert commemoratiu que, enregistrat en directe, és el que presentem com a disc del mes, aquest febrer de 2006, i si em permeteu, com a un petit homenatge a un dels meus referents musicals personals més sòlids.

En John Mayall, a aquest concert i a aquest CD, fidel a la seva tradició, continua rodejant-se de músics de gran vàlua i professionalitat, i al seu grup estable de Bluesbreakers actuals, hi trobem un magnífic guitarrista, el texà Buddy Whittington, i un bateria potent i convincent, en Joe Yuele. La resta de components no desdiuen en absolut d'ambdós, ni del propi John.
Però per aquesta ocasió especial, en John Mayall ha volgut recuperar algunes de les figures, ara ja mítiques i consagrades, que en algun moment formaren part dels seus Bluesbreakers, i així la guitarra d'en Mike Taylor torna a vibrar poderosa al "Blues for the lost days", o al "Oh, pretty woman", i la d'en Eric Clapton al "No big hurry", o al "Hideaway" juntament amb el trombó d'en Chris Barber, que torna a ser protagonista també al "Have you heard.
I tot plegat sona esplèndid ¡

El 21 de juliol de 2004 vaig tenir el privilegi d'assistir a Mallorca al concert amb el mateix contingut musical que el del seu 70 aniversari (imatge 1, imatge 2, imatge 3, entrada firmada ), evidentment sense els artistes convidats, però amb el mateix grup estable de Bluesbrakers i us he de dir que en John Mayall continuava en plena forma, fent un blues brillant i d'alt nivell. Una de les persones que m'acompanyava al concert va comentar "Caram, aquest home cada dia en sap més".
Jo hi estic d'acord

Febrer 2006