Dr. Feelgood (Lee Brilleux a l'harmònica i veu)- Down by the jetty (1974)

Semblava doncs que en aquest camp ja tot estava fet i no hi havia més espai pels altres. Per això al Regne Unit, per aquesta època, els grups nous que apareixen renuncien de forma majoritària a interpretar la música d’arrels directe i tendeixen a altres formes musicalment més evolucionades i més allunyades dels orígens com el rock progressiu, el hard rock, la música psicodèlica, algunes tendències del heavy, i formes variades del pop.

Però al mig d’aquest panorama, cap als anys 72 i 73 comença a ser conegut als ambients londinencs un grup que retorna a les fonts primitives i simples del blues i del Rhythm’n’Blues i que es fa hereu del ritme i la força originària d’aquesta música i respectant els elements essencials que la caracteritzen l’adapta als intèrprets blancs i a la cultura dels pubs i bars obrers de l’Anglaterra de les classes treballadores.

Aquest grup es diu “Dr. Feelgood” i està fundat per un grup de quatre amics entre els quals destaca la personalitat de dos dels seus membres que l’imposen a la resta de la formació, un és el potent i teatral guitarrista Wilko Johnson, també compositor dels temes de la banda, i l’altre el cantant i harmonicista Lee Brilleux, que malgrat no poder ser considerat un virtuós de l’instrument té el valor de la fidelitat a una forma de tocar l’harmònica que ha imprès caràcter a la música del nostre temps i la capacitat de sintetitzar amb potència, eficàcia, simplisme i claredat el sons més representatius de l’harmònica de blues.

I tots aquests valors absolutament ja definits són els que apareixen en el primer disc  de la banda a 1974 el “Down by the jetty”, units a l’espectacular i contundent veu aspra de bevedor i fumador empedreït d’en Lee Brilleux que interpreta temes clàssics del gènere com el mític “Boom, boom, boom, boom” d’en John Lee Hooker, fent-ne una versió modèlica, meravellosament “bruta”, o cantant composicions pròpies d’en Wilko Johnson com “Roxette”, “I don’t mind” o “Twnty yards behind” que es transformarien en els primers èxits del grup.

La banda, a partir d’aquest primer enregistrament és considerada un grup de referència pels afeccionats al Rhythm’n’Blues i es consolida i perpetua com a valor sòlid i permanent del gènere fins a l’any 1994 en que es mor en Lee Brilleux i el grup durant un any deixa de funcionar.

Passat aquest termini i seguint també el desitjos del difunt Lee Brilleux la banda decideix no desaparèixer i es reestructura amb la recerca d’un nou cantant harmonicista que ocupi l’espai del seu desaparegut fundador i líder.  Desprès de diferents intents no reeixits s’incorpora al grup l’harmonicista i excantant dels Animals Robert Kane, vocalista que va ocupar la plaça de n’Eric Burdon quan  aquest va abandonar el llegendari grup que va fer famós el tema “The house of the rising sun” i des de llavors la banda Dr. Feelgood continua fent bon Rhythm’n’Blues fins a l’actualitat i propagant-lo amb èxit per tot el món.

Febrer 2009

 Vídeo: Dr. Feelgood (Lee Brilleux a l'harmònica i veu) - Roxette