pels seus treballs per a TV i ràdio i també per la seva tasca docent al Honky Tonk de Barcelona (qui en volgui aprendre i/o perfeccionar-se ja ho sap) i a diferents festivals internacionals.

Es diu que el nom de Mr. Hurricane correspon al propi Joan Pau, i que és un sobrenom que li varen posar a França desprès d'una gira de concerts per aquell país.

En qualsevol cas aquest sobrenom, al nostre entendre, és absolutament adient i correspon a una realitat palpable, perquè en Joan Pau Cumellas, a l'harmònica, és l'home de les velocitats impossibles. Escoltar alguns dels paràgrafs que interpreta fa pensar que "allò" no és possible tocar-ho a les velocitats i precisions amb que ell ho fa.

En Joan Pau forma part del grup d'hamonicistes de blues blancs moderns, això significa que si bé els pioners instrumentistes d'harmònica de blues, els Sonny Boys, Little Walter, Walter Horton, etc… establiren un inici clar i un camí a seguir, el camí seguit pels harmonicistes de blues actuals blancs, ha adquirit unes característiques pròpies que són: un major aprofundiment amb la tècnica interpretativa, un perfeccionament en la forma de tocar l'harmònica que la fa més academicista i un increment de les possibilitats cromàtiques de l'instrument.

En Joan Pau participa de totes aquestes característiques i les domina perfectament, però el que el fa diferent a la majoria, és la velocitat d'emissió de sons amb les tècniques més complicades, escoltar en Joan Pau, a estones, es deixar-se emportar per un vent que canvia de sons a velocitats esfereïdores, per un autèntic huracà, per Mr. Hurricane.

I així ho demostra una vegada més en el seu nou disc "Hard driving", on en Joan Pau torna a ser l'huracà de sons a "The bus is leaving" o a "Del gaucho" o aporta matisos jazzístics a "Get the blues" o rendeix un petit homenatge a en Victor Uris i a la mítica "Harmònica Coixa Blues Band", utilitzant l'estil d'en Víctor i la veu de la formació inicial de l'Harmònica Coixa": Errol Woiski.

Amb el "Hard Driving", es demostra que es pot fer bon blues al nostre país, molt bon blues, també que es pot compondre bon blues, ja que excepte el "Bad case of love" d'en BB King i el "Pepper" d'en M. Miller, la resta de peces (7) són de l'excel·lent guitarra del grup Andreu Martínez i una d'en JP. Cumellas, amb un resultat més que notable, i també que es pot interpretar bon blues, perquè la formació de base composta per JP. Cumellas a l'harmònica, Andreu Martínez a la guitarra, Ramon Vagué al baix i Pere Moved a la bateria, "senten" i interpreten el blues com a mestres enamorats del que fan.

En resum un disc més que recomanable de blues de l'autèntic, interpretat per un grup de músics de talent que han cuidat amb especial dedicació, i fins al mínim detall, cada una de les cançons que hi sonen i amb una presentació del CD de gran qualitat (recorda algunes d'en John Lee Hooker) molt adient amb el contingut del disc.

Gener 2006