Fins que un dia va pensar que seria possible unir aquestes dues músiques, la popular dels negres del Delta del Mississipi, transformada a Chicago i la culta dels músics clàssics de tots els temps, i va escriure tres composicions que fusionaven les dues formes d’entendre la música aparentment irreconciliables. Les composicions es varen titular “Three pieces for blues band and symphony orchestra”.
A 1966 un jove director convidat de l’Orquestra Simfònica de Chicago, en Seiji Ozawa, va decidir presentar públicament les “Three pieces for blues band and symphony orchestra”. La part simfònica era clar que l’assumiria l’orquestra simfònica que ell dirigia i per l’aportació de blues va contactar amb la Siegel-Schwall Band, a la que hi tocava en Corky Siegel un excel·lent harmonicista (a més de pianista) que assumiria el paper de solista d’harmònica diatònica.
En Seiji Ozawa i la seva orquestra i la Siegel-Schwall Band treballaren junts, i a 1968 en feren l’estrena mundial de l’obra amb un notable èxit, no exempta de problemes posteriors com la monumental esbroncada inicial que va rebre Seiji Ozawa al 1969 al Lincoln Center de Nova York quan conjuntament amb l’Orquestra Filharmònica de Nova York que aquell dia ell dirigia, va fer aparèixer una banda de “hippys peluts mal vestits”, la Siegel-Schwall Band, amb la malsana intenció de tocar plegats.
En qualsevol cas les cròniques diuen que en acabar el concert al Lincoln Center es varen sentir els aplaudiments més llargs i intensos que es recorden a aquella sala de concerts.
A 1977 en Seiji Ozawa consolida absolutament la possibilitat de fusió de la música clàssica i el blues, amb l’estrena i posterior enregistrament de l”Street Music”, una de les obres més emblemàtiques d’en William Russo, interpretada per l’Orquestra Simfònica de San Francisco i en Corky Siegel, ara ja en solitari, tocant l’harmònica diatònica.
L’obra obté un èxit indiscutible i aclaparador a tot el món que li fa guanyar el Grand Prix du Disque a França.
En una línia de continuïtat i seguint el camí iniciàtic que li van marcar les col·laboracions amb en Seiji Osawa i en William Russo, a 1983, en Corky Siegel crea el seu propi grup de juxtaposició de la música clàssica i blues amb el nom de “Corky Siegel’s Chamber Blues” que perpetua fins a l’actualitat, aquella original fusió d’ambdues formes de música.
La Corky Siegel’s Chamber Blues està integrada per un quartet de corda, taula índia oriental i l’harmònica diatònica i piano del propi Corky Siegel, que interpreta temes compostos majoritàriament per ell.
L’existència del grup cal entendre-la com una resposta de continuïtat necessària, gaire bé imprescindible, per mantenir la vigència d’una música de gran qualitat, d’una nova qualitat, que reprodueix els esquemes originals de fusió de la música clàssica amb la música popular europea, o com va fer en Gershwin, de la música clàssica amb el jazz, o com varen fer Ozawa, Russo i Siegel, de la música clàssica i el blues.
La Corky Siegel’s Chamber Blues, és doncs la continuació de tot això i el resultat del seu treball és francament interessat i prometedor, i un bon exemple n’és el CD que presentem aquest mes el “Corky Siegel’s Traveling Chamber Blues Show”, editat a l’any 2005, un disc recomanable per escoltar atentament.
Gener 2009
Vídeo: Corky Siegel's Chamber Blues - Opus 17
|
