Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de juliol de 2008
Cephas&wiggins Shoulder to shoulder (2006)
Es diu que el blues, va néixer sobre l’any 1900, almanco sobre aquesta data es va batejar amb aquest nom a un tipus de música que tocava la comunitat negra americana des de forces anys enrere i que es caracteritzava per una estructura musical més aviat simple, que era interpretada amb instruments musicals, freqüentment rudimentaris i barats, i que incloïa unes lletres que donaven notícia de la realitat quotidiana de la comunitat de pertinença dels seus autors: les vivències, inquietuds, amors i desamors d’un grup humà de, fins feia molt poc, esclaus, però que continuava fortament marginat, pobra i segregat, malgrat la seva teòrica llibertat.
Es diu també, que aquesta música, ja amb el nom de blues, a principis del segle XX, va aparèixer simultàniament a dos punts diferents del USA, un va ser al Delta del Mississipi i l’altra a Piemont una regió del sud-est americà que comprèn Virgínia, Carolina del Nord i del Sud, Geòrgia i part d’Atlanta.
El blues originari del Delta, el de les plantacions de cotó, més rítmic, sincopat, potser més radicalitzat, interpretat per una comunitat negra més segregada, més separada dels blancs, potser d’arrels més pures i per això potser més atractiu, ha estat el més influent a la música del nostre temps passant pel R&B, el blues elèctric i el R&R.
El blues de Piemont , el de les plantacions de tabac, propi d’una comunitat negra un poc manco segregada, va permetre influències blanques del ragtime, del folk, i inclús del country i malgrat compartir també els dotze compassos típics dels blues, es va caracteritzar especialment per la forma de tocar la guitarra utilitzant el dit gros per fer sonar els baixos i les tres cordes més agudes per interpretar la melodia.
Aquest tipus de blues, més folklòric i que ha restat bàsicament acústic, ha disposat també d’intèrprets il·lustres com Blind Boy Fuller, Blind Baker, Rev. Gary Davis o Sonny Terry&Brownie McGhee. I a la manera d’aquell famós duo d’en Sonny i en Brownie, actualment, i des de 1977, hi trobem en John Céphas (guitarra) i en Phil Wiggins (harmònica) màxims representants vius d’aquesta manera de fer blues del Piemont.
Céphas&Wiggins és un duo consolidat i excel·lentment compenetrat, en Cephas és el mestre preservador de les essències de les arrels de la música del seu territori, tant a la guitarra com a la veu, i en Wiggins hi aporta les innovacions i l’ofici d’un bon intèrpret de l’harmònica, però ambdós resten indubtablement fidels als orígens més lírics i folklòrics d’aquesta música i a l’audició del disc “Shoulder to shoulder”, que presentem aquest mes, ho podem comprovar.
A través dels temes del CD tals com l’excel·lent “Ain’t seen my baby” o els tradicionals i purs “Catfish blues”,“Dirt road”o “Broke and hungry”, podem tenir notícia de la pervivència d’un estil de música de blues, que potser és més minoritària, potser és menys espectacular, potser és menys apassionada, potser és menys estrident o poderosa que la del Delta, però que, meritòria i interessant, resta encara vigent a la història de la música del nostre temps.
