|
|
Harp attack!
James Cotton, Carey Bell, Billy Branch, Junior Wells
A una de les pel·lícules d'en Martin Scorsese de "The blues", en la que en Leonard Chess explica
la història de la discogràfica "Chess"
de Chicago, fundada per son pare i son oncle, hi apareix
un "raper" d'èxit, que, en un país
com els USA, en que no existeixen referències ancestrals
de la seva música, considera el blues com a l'arrel |
més profunda, més sòlida i més definitòria de les músiques negres nord-americanes actuals, incloent-hi el "rap" i, entre les diferents justificacions i argumentacions sobre el tema, gaire bé al final del film, entra a un magatzem de discos, regira entre els vells long plays i en mostra un, com a resum simbòlic del que vol dir. Aquest disc és el que comentem aquest mes de juny de 2006, el mític "Harp attack".
I és que el Harp attack és un compendi precís i rellevant del millor del blues de Chicago, és un disc que recull els trets més identificatius d'una forma de fer música que marcarà el futur de la música lleugera als USA i al món sencer. És un disc per escoltar una i mil vegades, aprendre i gaudir i, probablement, entendre l'evolució de moltes de les músiques actuals.
Però endemés la gent "tocada pel virus de l'harmònica" tenim la sort de que es tracta d'un extraordinari disc d'harmònica. Quatre dels millors harmonicistes de blues de tots els temps, James Cotton, Junior Wells, Billy Branch i Carey Bell, s'uneixen per fer unes formidables versions de temes clàssics de blues., en els quals l'harmònica té una presència omnipotent i una riquesa expressiva il·limitada.
Estem davant d'uns dels discos més imprescindibles de la discografia del harpblues. La versió del tema "who" que interpreten James Cotton i Billy Branch, ha passat a la història de la música del nostre temps i hi perdurarà, igualment el tema d'en Walker "my eyes keep in trouble" que interpreten en James Cotton, Junior Wells i Carey Bell, ha de ser una lliçó inoblidable de com es poden arribar a fer les coses, per a tots aquells que estimem el so proper i assequible de l'harmònica.
També hi ha al disc temes dels propis harmonicistes, com "broke and hungry" i "somebody changed the lock" d'en Junior Wells; "hit man" i "secon hand man" d'en Carey Bell, o "new kid on the block" d'en Billy Branch, que mai més ningú ha interpretat com ells.
El grup que acompanya als "quatre magnífics del harp blues", integrat per Michael Coleman a la guitarra, Lucky Peterson, al piano, Johnny B. Gayden al baix i Ray "killer" Allison a la bateria, és manté sempre a un nivell secundari, però amb una correcció idònia com la que requereixen els quatre monstres.
No sempre és cert que allò que té qualitat, té una acceptació minoritària, perquè sorprenentment el "Harp attack", s'ha transformat, des de fa anys, en el gran èxit del blues fet amb harmònica. Probablement no hi ha cap altre enregistrament del gènere que hagi gaudit de tanta difusió És possible que al començament, en ser editat, se n'aprofités de campanya prèvia de publicitat de la pel·lícula "Mars attack", però benvingut sigui l'aprofitament si s'aplica a un producte de tant valor.
Si algun emperò haguéssim de posar al disc, jo incidiria amb la baixa qualitat del seu "embolcall", al meu entendre, el disseny de la portada i contraportada del long play i CD és francament fluix i no és correspon en absolut a la qualitat del contingut.
Sintèticament, si realment el blues, com es deia, fos la música del diable, estaríem escoltant interpretacions de Belfegor, Satanàs, Lucifer i Belcebú, a l'harmònica. Juny de 2006 |
