|
no s'havia d'esperar massa per a escoltar
el so d'una harmònica que sortia del lloc més
inesperat de l'estança, i darrera l'harmònica
la carona del seu bufador, un petit negret de 8 o 9 anys
que no podia aguantar més temps sense tocar-la.
Innumerables vegades també va ser castigat per
això, per escapar-se de classe i amagar-se a un
racó a tocar l'harmònica, i això
que ell el que realment volia tocar era un saxofon, i
el va demanar als seus pares, però la modesta economia
familiar només arribava a un "saxofon del
Mississipi" i es va quedar amb això, amb una
harmònica.
Però en Carey Bell Harrington, va agafar amb
tant desig i dedicació el seu "saxo"
substitut que als 13 anys ja formava part com harmonicista
d'una orquestra professional, la d'en Lovie Lee.
Amb 20 anys, al 1956, es trasllada amb en Lovie Lee,
des de Macon a Chicago, atrets per la força i empenta
d'uns músics que estan obrint camí a una
nova forma d'entendre el blues, el blues elèctric.
Allà coneix i es relaciona amb als grans de l'harmónica
de blues, en Sonny Boy Williamson II, en Big
Walter Horton, i especialment amb en Little Walter,
del qui anys desprès, en Carey Bell, deia que va
ser el seu gran mestre.
Però els llocs d'honor dels instrumentistes d'harmònica,
ja estan ocupats per aquestes figures i encara no hi ha
lloc pels nous que arriben, i en Carey ha de conformar-se
en guanyar-se la vida com a baixista dels mites
de l'harmònica de blues o dels grans guitarristes
del gènere. Però això li permet estar
al seu costat i aprendre i perfeccionar-se cada dia fins
a crear el seu propi estil, caracteritzat per la utilització
indistinta de l'harmònica diatònica i la
cromàtica, per l'execució d'uns ràpids
"glissandos" i per un freqüent contrast
entre notes al tocar l'harmònica en segona i tercera
posició de forma continuada.
El paper de músic complementari d'altres intèrprets
ja famosos, es trenca amb l'aparició, a l'any 1969,
del seu primer disc en solitari, el "Carey
Bell's Blues Harp", que presentem aquest mes en una
reedició de 1995, i que ja conté les característiques
essencials de la manera de tocar l'harmònica d'en
Carey i que marca l'inici d'una carrera d'èxits
personals i diferenciats que el situa, ara ja si, entre
els grans de l'harmònica.
El disc conté bàsicament composicions
pròpies, en les quals en Carey ens mostra el que
ell entén que es fer música de blues amb
harmònica, però també hi són
presents quatre peces clàssiques d'en Little Walter,
per una part, com a un homenatge al que fou el seu mestre,
però per l'altre, com a demostració de que
ha aprés molt bé les seves lliçons.
La seva carrera en solitari però no l'impideix
continuar col·laborant amb altres músics
con Muddy Waters, Willie Dixon, John
Lee Hooker, Hound Dog Taylor,... o enregistrar
discos, com a coprotagonista amb altres, com el Big
Walter Horton with Carey Bell o el memorable
Harp Attack! (comentat
ja a un altre article d'aqueta web) amb Junior Wells,
Billy Branch, i James Cotton.
L'infant que a principis dels anys quaranta s'amagava
per tocar l'harmònica, el passat mes de maig, exactament
el dia 6 de maig de 2007 a les 21,30h., moria, als seus
setanta anys, a un hospital de Chicago, d'un atac de cor,
on romania ingressat des de tres setmanes abans per complicacions
amb la seva diabetis.
Dels quatre magnífics del Harp Attack¡
ja només en resten vius dos: en James Cotton i
en Billy Branch.
Juny de 2007
|
