John Mayall - Tough (2009)

Vull explicar-ho, en John Mayall a principis dels anys 60 juntament amb altres músics europeus com n’Alexis Korner, va ser capaç de descobrir el potencial immens de la música dels negres americans i va intuir en que es podria transformar en un patrimoni universal i que no feia falta inventar-se nous noms, ni aparentar trencar vincles amb els orígens, com s’havia fet a USA, per aconseguir-ho. I així en John Mayall va decidir que tocaria blues i que no li canviaria el seu nom per cap altre i amb aquesta decisió, llavors allunyada de tendències, es va concedir la possibilitat de longevitat a la seva feina.

També va pensar que podria ser una estrella però sempre amb l’ajut dels altres, i des de bon començament es va rodejar dels millors músics que estaven al seu abast a cada moment. Pel seu grup, els “Bluesbreakers”, fins a la seva desaparició oficial el 2008, ha passat lo milloret de cada casa, n’Eric Clapton, en Mick Taylor, en Peter Green, en John McVie, en Jack Bruce, en Mick Fleetwood, na Patty Smith .... Tots sumaven i ell n’era beneficiari però també ho eren els altres, com ho demostra la posterior brillant carrera independent de tots ells.

I aquest esquema elegit inicialment no l’ha abandonat mai i ha perpetuat una forma de fer les coses singular. Quan escoltes a en John Mayall l’has d’escoltar a ell, però també els seus músics perquè, amb tota certesa, han estat curosament seleccionats.

A Tough, el disc, enregistrat el setembre de 2009, que comentem aquest mes, hi trobem els mateixos ingredients de sempre, ja no són els “Bluesbreakers” el grup que l’acompanya però deu ni do, els músics que ara ho fan,  en Rocky Athas a la guitarra, potent i contundent que transforma en fàcil el que és realment complicat, en Jay Davenport a la bateria, perfecte base rítmic, en Tom Canning als teclats, brillant quan se’l sol·licita i en Greg Rzab al baix, complidor, correcte i reservat habitualment, però que explota amb una espectacularitat, per a mi mai vista en un baixista, quan se li dóna protagonisme.

De tots aquests músics i del propi Mayall, en varem poder gaudir aquest passat 21 de maig de 2010, a la presentació de “Tough” a l’Auditorium de Palma i varem trobar un Mayall ben semblant al que varem veure el 21 de juliol de 2004 a Porto Cristo, un Mayall ben semblant a si mateix. Un Mayall excel·lent. 

Si algun element de diferenciació en volguéssim destacar ho faríem amb una accentuació de retorn als orígens de la seva música de blues rock, amb un cert increment de la fidelitat a la identitat musical. A Palma el concert es va iniciar amb un “Another man done gone”, d’en Sonny Boy Williamson, tocat només amb harmònica i veu, tota una declaració pública de principis. Desprès moltes peces de “Tough” en el qual hi emergeix, respecte a enregistraments anteriors, una major presència en la utilització d’una harmònica definitòria del blues, tant dura i resistent com el propi  Mayall.
 
                                                                                                             Juny 2010

Vídeo: John Mayall - How far down