|
cap de ramat per la seva impressionant
fortalesa primitiva, gaire bé salvatge. Però
no va ser així i per sempre més serà
"llop", el howlin' wolf, que udola solitari
i inquietant a fosca resolta.
I és que en Chester Burnett adopta el crit/gemec
del llop com a element identificador de la seva música,
per sempre més es sabrà que en Howlin' wolf
està cantant un blues, quan en mig de guitarres
i harmònica l'udol ressoni.
Però si aquest crit el caracteritza a nivell d'icona
sonora, tota la seva manera de cantar blues el fa diferent
a tots el altres cantants de blues, el fa diferent, extraordinari
i superior, en Howlin' wolf amb aquesta veu, aquí
en diríem de cassalla concentrada, du l'expressió
de la musica cantada a les seves últimes conseqüències,
en qualsevol moment esperes que alguna de les cordes vocals
de la gargamella, es trencarà com ho farien les
cordes d'una guitarra pressionades de forma descontrolada
per un guitarrista brutal. És únic, autèntic
i, il·limitat en el seu esforç, per a mi
és l'equivalent en el blues a la veu d'en Louis
Amstrong en el jazz, o d'en Tom Waits o Dr. John en les
seves peculiars formes de fer música.
Recordo que una de les primeres vegades que vaig sentir
cantar al llop va ser escoltant un disc dels Yardbirds.
Al mig de les bones cançons del grup, apareixia
una veu exageradament ronca que entonava el "Little
red rooster". La veu o el grup s'equivocava i tornaven
a començar de bell nou, i aquesta vegada fins al
final,... era la versió acceptada. El contrast
de la prova i errada i la prova i èxit amb les
veus de la resta de temes era exagerat, gaire bé
humiliant per les altres. Vaig repetir desenes de pics
l'audició del tema frustrat i definitiu d'en Howlin'
wolf i cada vegada la sorpresa inicial i la complaença
desprès del que es pot arribar fer cantant blues,
es va fer presenta una i altra vegada.
Soc conscient de que en una pàgina dedicada al
món de l'harmònica, només estic parlant
de veu i no d'harmòniques, probablement això
no es tornarà a repetir en cap de les cròniques
futures, però crec que l'especifitat està
justificada per la excepcional veu del protagonista, excepcionalitat
que no puc fer arribar a les seves dots com instrumentista
En Chester Burnett tocava l'harmònica lo suficientment
bé perquè aparegués com a un element
digne i correcte per acompanyar la seva extraordinària
veu, un element digne i necessari que ha d'estar present
en un tipus de música tan genuïna, primitiva
i autèntica com la que feia Howlin' wolf, però
no gaire més.
Les cròniques diuen que va ser el propi Sonny
Boy Williamson II (Rice Miller) qui li va ensenyar a tocar
l'harmònica, si és així la genialitat
del mestre en el domini del instrument no va arribar amb
prou força a impactar l'alumne.
El disc que presentem aquest mes és un dels molts
reculls que s'han fet de l'obra d'en Chester Burnett (nat
al 1910 i mort de càncer al 1975), que conté
com a cap de llista el comentat "Little red rooster",
tema del compositor per excel·lència del
blues de Chicago, Willie Dixon, del qual en Howlin' wolf
en fa una immillorable versió. La resta de temes
a excepció de "Goin' Down slow" d'Oden
són també composicions d'en Dixon, o del
propi Burnett, i en totes elles hi apareix com una força
d'un vent de Tramuntana, la impressionant veu de l'únic
llop que canta blues.
Maig 2007
|
