Disc de l'harmoniteca personal recomanat
el mes de maig de 2008
William Clarke Blowin’ like hell (1990)
Quan els directius de la discogràfica especialitzada en música de blues, Alligator, varen rebre, a finals dels 80, l’enregistrament de demostració d’un harmonicista, però també guitarrista, bateria i cantant, pràcticament desconegut, de nom William Clarke, se’n varen fer creus de que, un músic de la qualitat del que estaven escoltant no hagués aconseguit destacar molt abans, i
és que qualcú de l’equip els va informar de que, no es tractava d’una jove promesa que començava, sinó d’un home a prop dels quaranta anys, que en feia més de vint que circulava pels circuits de blues i que, havia arribat a tocar, amb el mestre de la utilització de l’harmònica cromàtica al blues, George Smith
En Bruce Iglauer, president d’Alligator, sorprès per la valua de l’instrumentista, immediatament va oferir un contracte amb la discogràfica a en William Clarke, i a partir del 1990 (octubre) apareix el primer disc d’en William amb el segell, el recomanable “Blowin’ like hell”, el disc que comentem aquest mes i que el transforma en una figura emergent del panorama musical del blues. De cop i volta, en William Clarke, nascut a 1951, de professió maquinista fins a 1987, i que, per aquestes dates, decideix que emprendre l’aventura de dedicar-se professionalment i, en exclusiva, a la música, es troba amb una cartera de més de dos-cents concerts contractats per a 1991 i amb un èxit i reconeixement per part de crítica i públic, absolutament imprevisible abans del seu fitxatge per “Alligator”.
Però, en William Clarke, abans d’això, encara que poc conegudes, ja havia fet forces coses el món de la música: ja havia editat 5 discos com a solista d’harmònica per a petites discogràfiques, i havia acompanyat també a l’harmònica a enregistraments de figures prou conegudes al món del blues, com Shakey Harris o Smokey Wilson. Això addicionat al mestratge que en George “Harmonica” Smith, de forma especial, des del 1977 fins a la seva mort d’en George al 1983, li havia proporcionat, havien fet d’en William un músic potent i complet que entenia perfectament les arrels de la música que interpretava i que disposava d’un bagatge sòlid i brillant per transmetre-ho al públic.
A partir d’aquest 1991, la reputació com a músic d’en Clarke no deixa de créixer i cada nou disc que publica, es transforma en un nou èxit per a la discogràfica i per a ell mateix. El nombre de concerts augmenta any per any, i ell, havent hagut d’esperar tant d’anys per arribar al cim, no sap dir que “no” mai, i els mesos, les setmanes i els dies es transformen en un continu rescabalar viatjant amunt i avall i en un “no aturar”, de tal manera que al març de 1996, malgrat la seva corpulent aparença, el cor li envia un primer avís de que les coses no poden continuar així, i ha d’aturar-se i ingressar a l’hospital. Però poc temps després continua la gira, fins que al novembre del mateix any, el cor diu definitivament que “no” i s’atura per sempre. En William Clarke mor als 45 anys d’edat.
El “Blowin’ like hell”, és un bon exemple del “savoir faire” i la qualitat d’en William Clarke. A la interiorització dels trets característics de la música tradicional del harpblues com la versió del “Lonesome Bedroom Blues” o “Trying So Hard” o “Must Be Jelly “
hi afegeix elements incorporats del món del jazz com a “Greasy Gravy “ o “Drinking By Myself “, que donen referència de la destresa interpretativa d’en Clarke i de la potència del seu discurs musical, en especial a l’harmònica cromàtica, però també a la diatònica, a la guitarra i a la veu. En William Clarke és un artista complet, que podrien relacionar amb en Kim Wilson, per la seva correcció interpretativa a l’harmònica i també per l’eficiència com a vocalista.
Maig de 2008
Video:William Clarke-Lamar's Records 2
· Altres discos recomanats:[Agost 2010] Howard Levy - Trio Globo (1994)
