Tot va començar quan Milteau va iniciar
la seva carrera musical acompanyant amb la seva harmònica
a cantants francesos, entre ells Barbara, Ives
Montand i sobretot Eddy Mitchell, però
poc a poc la presència de l'harmònica va anar
guanyant protagonisme per si mateixa, fins que a finals
dels 80, començament dels 90, JJ va
lliurar al mercat una sèrie d'enregistraments que han fet història i mítica a la interpretació
musical amb harmònica.
Cada un d'aquests enregistraments, producte d'un treball
de recerca d'estils força imaginatiu, ha marcat
una línia d'evolució del propi JJ i dels
harmonicistes que l'han (l'hem) seguit.
Així hi trobaríem una primera línia
a partir del CD "Harp blues" composta
pels enregistrament "Le grand blues band"
i "Bastille blues", en les quals es potencia
i profunditza la vessant del blues americà
més pur i genuí, això sí filtrat
per l'elegància i correcció interpretativa
milteauniana.
Una segona línia, jo diria, més
europeista i personal, es pot situar a partir del
CD "Explorer" i continuat per "Routes".
Aquestes dues línies són paral·leles
en el temps i pens que la segona ha rebut una mica les
conseqüències del gran èxit de la primera,
en el sentit de quedar per sota del seu valor real.
La tercera línia, més propera en
el temps, s'inicia el 2001 amb el CD "Memphis"
i continua amb el "Blues 3rd", i es caracteritza
per l'apropament al món jazzístic
i per la presència de bons cantants, probablement
mítics pel propi JJ, als quals acompanya amb l'harmònica.
I tot això per ajudar a entendre el nou disc d'en
Milteau.
Fragile no és un disc innovador, és un
CD en que JJ ha renunciat a continuar la primera línia,
la del blues i ha mantingut en una dosificació
més o menys similar, la segona i la tercera línia.
Fragile conté bastants dels components d'"Explorer"
i bastants dels components de "Memphis", en
certa manera, és un poc un mix d'ambdues tendències
que s'alternen cançó a cançó.
Ara bé al que no ha renunciat en JJ és a
mantenir el nivell de qualitat al qual ens té
acostumats, els cantants elegits Michelle Shocked
i Demi Evans no desdiuen dels que varen ser presents
al "Memphis". I Milteau, com sempre, el mestre
de generacions d'harmonicistes (també en el
sentit real a través dels seus mètodes d'harmònica).
D'aquesta estructura general del "Fragile"
en destaca una singularitat, la darrera peça del
disc és la "Internationale" i
això si que és novetat. Perquè ben
pocs harmonicistes han enregistrat un himne, sobretot
quan, per afegitó, simbolitza una determinada tendència.
En resum Fragile és un disc madur, tranquil, de
síntesi i ben elaborat, però també,
probablement de transició.
Març 2006
|
