Dr. Ross
Call the Doctor (1965)

i amb les notes greus a la dreta (en això crec que ja no coincidia amb ningú), tocava una primitiva bateria composta per un tambor de baixos i uns platerets tipus charleston accionats per pedals, i per fer-ho més excèntric ho tocava tot, tot sol, a la vegada: harmònica, guitarra i bateria i per si hi mancava alguna cosa, era el compositor del temes que interpretava.

Aquest veritable home orquestra, evidentment tampoc era doctor, ni en medicina ni en cap altre especialitat, el títol se’l va auto-atorgar per varies raons, probablement la primera perquè musicalment quedava bé i li donava una certa rellevància, una altra raó, potser, perquè quan va ser mobilitzat a la marina durant la segona guerra mundial va manifestar un cert interès pels temes mèdics (cal aclarir que només com aficionat), i el tercer motiu és que o sigui per casualitat, o sigui intencionadament per ressaltar el seu inventat títol de Dr., guardava i transportava les seves harmòniques en un maletí de metge.

En qualsevol cas, el més meritori d’aquest estrany personatge és que a diferència de la majoria d’homes orquestra que hi ha hagut, aquest home ho feia francament bé. Bàsicament cal considerar-lo un bon harmonicista (tocava l’harmònica des del 6 anys) que en dominar ja, amb molta facilitat la tècnica de l’harmònica, va anar incorporant progressivament als seus temes, l’acompanyament i el ritme, produïts per ell mateix.

Aquest home nascut a 1925, va enregistrar els seus primers temes per a Chess al 1951, però al 1952 ja va ser fitxat per en Sam Phillips per enregistrar per a Sun, aconseguint alguns dels primers èxits del segell com “Chicago breackdown” o “Boogie Disease”, amb els que el boogie blues del Dr. es presenta com un producte original i valuós que influirà decisivament amb el rockabilly posterior dels blancs.

Per aquells anys al Dr. Ross se li presentava un excel·lent futur de popularitat i previsibles èxits musicals, però que, inesperadament, va quedar tallat per l’aparició de la gran esperança rítmica dels blancs que esclatarà molt poc després arrasant-ho tot.

I és que en Sam Phillips acaba de descobrir a un jovenet de nom Elvis Aaron Presley, que canta i balla com els negres però que és blanc i guapo, i, amb una visió comercial preclara, decideix invertir tot el que pugui en la promoció de la nova figura blanca que està convençut,  pot transformar en un èxit a escala mundial, sense precedents.

I així va ser, però un dels primers damnificats en aquesta reinversió de recursos cap a la figura de n’Elvis va ser Dr. Ross que sense promoció ni publicitat va anar apagant lentament la seva presència musical , obligant-lo a partir de 1954 a  compartir la seva dedicació a la música amb el treball d’ordenança a la General Motors que va haver de mantenir fins a la seva jubilació.

Pareix a ser que d’aquesta molt desigual competència amb n’Elvis, en Dr. Ross va quedar especialment ressentit contra Sam Phillips perquè el considerava responsable de totes les seves desgràcies.

En qualsevol cas, Dr. Ross va continuar fent música, fent bona música i editant discos amb altres segells i si no trobava qui els hi edités, publicant-los ell mateix.

Un d’aquests és va transformar en un dels èxits més representatius de l’estil Dr. Ross i del seu boogie més pur, vigorós i potent, és el disc que presentem aquest mes “Call the doctor” originalment enregistrat al 1965 i reeditat al 1994, un any desprès de la seva mort  (1993), en el moment que es produïa el punt més alt de la seva revalorització com artista

Video: Dr Ross - Jukebox boogie (Sun Records, 78 RPM)