Així en el disc s’inclouen peces interpretades tant amb harmònica diatònica com amb cromàtica, i s’inclouen bona part dels estils musicals que han utilitzat l’harmònica per ser tocats, el blues com a company més genuí de l’instrument, però també la música irlandesa, el country, el jazz, la música clàssica i alguns estils tan personals i propis de l’intèrpret que resulten de difícil classificació.
Hi són presents també les tècniques i recursos més habituals utilitzades a l’instrument: els vells acompanyaments simultanis a la melodia, les velocitats desmesurades en les execucions musicals propiciades pel blocking tongue, les saturacions de so en les harmòniques “electrificades”, l’elecció d’instruments musicals poderosos i/o consolidats que acompanyin a la modesta harmònica, com són les guitarres elèctriques en el cas dels grups de blues o de rock, o com són els violins en els temes clàssics o de country, o com els acordions a les músiques més folklòriques i tradicionals, o l’elecció o impossibilitat d’elecció de companys musicals en l’execució d’una harmònica solitària.
Tot això hi és present en aquesta compilació d’en Jean Jacques Milteau, que es pot entendre també com un homenatge al poc valorat instrument que l’ha fet famós i que, amb tota certesa, ell estima profundament i vol ajudar a que es modifiqui la seva percepció deixant-lo de considerar només com, una jugueta per a infants.
I ho aconsegueix, perquè escoltant les músiques i els músics d’aquesta compilació, hom descobreix o redescobreix que amb aquest petit instrument es poden interpretar autèntiques joies musicals amb un nivell d’execució propi de virtuosos.
Qui ho dubti, pot aclarir boires, escoltant en Toots Thielemans recreant n’Erik Satie amb el “Gymnopedie”, o n’Eric Chafer interpretant “Intro” o en Thierry Crommen a “Mellow man” o en Olivier Ker Ourio a “Sous le ciel de Paris”, o al misteriós harmonicista Eivets Rednow (si llegiu el seu nom a l’inrevés ja no serà tan misteriós) interpretant “Alfie” i gaudir-ne amb tots quatre de jazz de qualitat.
Tots ells hi són presents a la selecció d’en Jean Jacques Milteau, que no oblida tampoc alguns dels referents més genuïns del blues elèctric de Chicago:, Little Walter i el seu “That’s it”, en James Cotton amb “You don’t have to go”, i en Big Walter Horton amb “Christine”.
S’inclouen també peces primitives però delicioses com el tema de 1928 “Ice water Blues” d’en Deford Bayley, o el “On the loose” de 1941 del conjunt d’harmòniques de Borrah Minevitch&The Rascals, que amb la seva pel·lícula “Always in my heart” varen ser generadors de vocacions harmonicístiques a tot el món, com la del gran mestre català de l’harmònica Joaquim Fusté del grup “Les Akords”.
Novembre 2009
Vídeo: Thierry Crommen - Démolissons les mots
|
