|
i "bravos", i que des de feia
temps s'havia anat transformant en una patètica
gestualització per, en prou feines, aguantar l'equilibri
(i no sempre ho aconseguia) d'un cos de moviments obscenament
ridículs dirigits per un cap enterbolit per l'alcohol.
Era l'enèsim concert de "retorn" de
la gran estrella del blues. En Mathis James Red Leland,
conegut musicalment com a Jimmy Reed, que intentava una
i altra vegada, sense èxit, recuperar la fama i
la glòria perdudes. El seu grau de dependència
alcohòlica ho impedia i la seva, gaire bé,
permanent borratxera transformava cada concert en una
nova ocasió perduda que el duia cap el fracàs
estrident.
I així va ser fins a la seva mort al 1976.
Però aquell home als anys seixanta ho havia estat
tot dins el món del R&B, els seus temes inexorablement
arribaven a les llistes d'èxits i alguns d'ells
traspassaven el llindar específic del blues, per
transformar-se en autèntics èxits mundials,
cantats per intèrprets de molta més presència
mediàtica com n'Elvis Presley, els Animals (de
n'Eric Burdon) o els Rolling Stones.
El disc que presentem aquest mes d'octubre de 2006 és
una bona mostra de la feina feta per aquest home. És
un bon recull de les seves millors cançons, un
recull de temes propis com "Blue Carnegie, "Boogie
in the dark", "Do the thing", "Caress
baby", ... l'especialment encertat pel meu gust,
"Bright lights, big city", i temes d'altres
compositors ja transformats en èxits com el "Big
boss man" o el "Cherry Red", que en Jimmy
Reed, interpretava amb la seva guitarra i la seva harmònica
amb el mecanisme suport de recolzament al coll (per poder
tocar simultàniament ambdós instruments),
amb un estil personalíssim i singular.
Com es fa evident al disc de referència, la característica
més destacada de la forma de tocar l'harmònica
en Jimmy Reed és la utilització molt predominant
de la tercera posició (straight harp - la posició
més aguda de l'harmònica). Posició
que es pràcticament ignorada per la gran majoria
d'harmonicistes o utilitzada molt puntualment per uns
altres, en general, exclusivament per un cert moment de
lluïment instrumental.
I això és així per la gran dificultat
que significa tocar, de forma continuada, a l'escala més
aguda de l'instrument, la qual cosa exigeix una aportació
suplementària d'aire i una gran potencia pulmonar,
en especial a l'hora d'executar les alteracions o bendings.
En qualsevol cas aquest tret identificatiu d'straight
harp de l'harmònica d'en Jimmy Reed, sumat a un
fraseig musical curt però clar i contundent, i
a una veu un poc monòtona, però senzilla,
agradable i una mica hipnòtica, li ha garantit
un lloc privilegiat i permanent entre els mites destacats
de la història del blues i l'harmònica.
Octubre 2006
|
